Història

palau-reial

Antecedents històrics

Les primeres empremtes històriques dins el terme municipal de Sineu són similars a les de la comarca del Pla i les constatam, essencialment, a través de l'arqueologia i la toponímia. Tot i la manca d’excavacions, les observacions i troballes permeten afirmar una ocupació constatada des del bronze antic (1700-1100 aC).

Del període talaiòtic (1100 aC-123 aC) és possible parlar d'una ocupació relativament intensa. Són d’aquest període les coves d'enterrament excavades a la roca, com les de son Creixell, les de son Pere, la de la Comuneta del Pou d’en Banys o la de son Costa (als establits de Binitaref). S'hi han d'afegir els jaciments de es Serral des Moro de son Tellet i del Puig de Reig.

De l'època islàmica encara es poden reconèixer empremtes que han perdurat, com els sistemes relacionats amb l'ús i la gestió de l'aigua localitzats dins el terme, com el conjunt de molins hidràulics del torrent de Binicalbell, el sistema de reg de l’hort de Binitaref o els pous públics de Benàsquer, d’en Vaquer, del Rei, d’en Banys, d’en Rabassa, de s’Alou i dels Horts. Tot plegat ens dóna indicis d'assentaments dispersos en alqueries i rafals que coneixem a través de la toponímia del Repartiment.

La conquesta de la Corona d’Aragó, l’any 1229, i el posterior repartiment de l’illa iniciaven un procés de transformació econòmic, social, polític i religiós que, òbviament, afectà les terres sineueres. El districte àrab de Yiynau-Bitra correspongué al Rei, que en conservà el domini alodial i repartí les vuitanta alqueries i rafals del districte entre els seus col·laboradors.

En relació a la població concentrada, sembla també evident l’existència d’un nucli protourbà d’època islàmica a Sineu, que s’anomena vila al Llibre del Repartiment i a la documentació feudal del segle XIII.

Sineu, vila la primera, té la prima per bandera

El procés de creació i de consolidació del municipi fou lent; en tot cas, la parròquia de Santa Maria de Sineu ja apareix en la butlla papal d'Inocenci IV, de 1248. El terme municipal comprenia també els actuals dels municipis de Sant Joan i Lloret de Vistalegre, segregats com a municipis els anys 1300 i 1925, respectivament.

La ubicació de Sineu, situat al centre de les propietats reials del Pla de Mallorca, era el lloc més adient per a ubicar els òrgans administratius i de govern de la part forana. Es pot afirmar que l'impuls de la població de Sineu com a cap de les viles foranes del seu entorn, es degué a la iniciativa de Jaume II quan, el 1309, va decidir reestructurar unes velles cases, d'un passat incert, per a convertir-les en un palau residència. Així, en el decurs del temps, la vila esdevingué un dels principals centres de comerç del Pla, lloc de venda i recaptació de les rendes reials, ja que en ell hi feren residència els Procuradors Reials quan recorregueren l'illa, i fou residència i cort del veguer de fora, a més de lloc de reunió -alternat amb Inca- del Sindicat de Fora.

A l'entrada de la Rectoria es conserva aquest peça de pedra de Santanyí procedent de l'antic retaule major de l'església parroquial (s. XVI). En aquesta hi ha representat l'escut de Sineu (una rodella de sable) acompanyat de la llegenda: Sineu, vila la primera, té la prima per bandera. La llegenda es troba envoltada d'una sèrie de decoracions ornamentals amb representacions florals, geomètriques i un querubí amb ales que emmarca l'escut.

Durant el segle XV la contrada no es manté aliena a les confrontacions socials que es manifesten, sobretot en l'aixecament forà de 1450, les lluites de banderia i les Germanies. A escala local es produïren diversos episodis que aporten indicis de la convulsió social, protagonitzats per Mateu Sala, Jaume Armadams o Joan Arnau, tant a les revoltes foranes com a les Germanies.

L'any 1505  un incendi destruí completament el temple parroquial i les obres del nou temple començaren immediatament sota les ordres del mestre Santmartí. L'edifici actual, de tipologia gòtica i construït inicialment entre 1507 i 1520, és el resultat de múltiples transformacions, com ara l'ampliació de capelles i, sobretot, per les obres d'engrandiment del temple.

Edat moderna

La religiositat del poble es palesa en la tria del sant protector, el 29 de juny de 1645 el Consell de la Universitat escollí Sant Marc Evangelista seguint les disposicions del papa Urbà VIII, si bé no va ser confirmat canònicament fins al 27 d’octubre de 1944 en motiu de la celebració del tercer centenari de l’elecció.

Per una altra part, durant el segle XVII el poble es veié també afectat per les circumstàncies socioeconòmiques de l’època, sobretot per crisis de subsistències -derivades de les terribles sequeres i d’una agricultura angoixada pels imposts- i per la pesta del 1652, que tengué una fortíssima incidència.

Etapa contemporània

Durant la Guerra de Successió, Sineu contribuí econòmicament a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. El decret de Nova Planta de 1715 suposà la substitució del sistema municipal mallorquí -compost per la Juraria i el Consell- pel castellà de l’Ajuntament, que era integrat per una batle i quatre regidors.

Seguint la pauta general de les viles del Pla, la producció es centrava amb el cereals. D’arbrat hi havia sobretot, figueres, moreres i vinya. Aquest fet permetia la presència d’un sector de manufactures més o menys significatiu. L'any 1784 hi havia quatre alambins i cinquanta telers de lli, una producció tèxtil significativa.

Durant el segle XIX persistirà l’activitat agrícola i els cereals continuaran encapçalant la relació de productes per superfície cultivada, serà a finals de segle quan s’iniciarà l’activitat extractiva basada en les mines de lignit que tendrà el seu auge a la primera meitat del segle XX.

Els darrers anys del segle XIX i el primer terç del segle XX s'obriren noves perspectives en la dinàmica de la vida social del poble, entre les quals destaca la importància de l'associacionisme laic, els primers intents de mecanització del camp, l’electrificació i l'impuls de la mineria i les comunicacions.